Segles XIX - XX
( Tot el que aquí s'esposa son fragment tret del llibre “L’església des Sant Pere d’Abrera, Estudi sobre la seva evolució històrica” de la Historiadora Maria Soler)
A finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX els criteris de l’estètica vuitcentistes va anar penetrant en el si de la societat que els contemporaneïtzava. De mica en mica es va anar consolidant un nou horitzó conceptual regit per l’ordre i la disciplina que rebutjava el llegat medieval i s’emmirallava en el món clàssic i renaixentista. La pedres mal escairades i la plasticitat arcaica del romànic no acabaven d’encaixar amb els gustos d’aquesta generació d’individus enamorats de la racionalitat i la perfecció formal de les construccions de l’època.D’aquí que ben aviat es plantegés la necessitat de transformar el temple de Sant Pere per tal de donar-li una nova imatge que no només l’adeqües a les noves necessitats sinó també, i sobretot, el rescatés d’una rusticitat considerada antiestètica, endarrerida i poc apropiada per a la celebració del culte.Per tal d’acabar amb els problemes de goteres causats per l’antic teulat romànic i dotar l’església d’un espai de magatzem addicional, a finals del segle XVII o principis del segle XVIII es bastiren unes golfes sobre els nivells medievals de la nau i la capçalera. D’aquesta manera el parament romànic quedava amagat sota una gruixuda capa d’argamassa que no es retiraria fins força temps més tard.El segon procés de reformes destinat a aportar el grau de verticalitat que manacva a la construcció romàmica va comportar l’elevació del antic campanar. Als anys setanta del segle XIX les altes instàncies de l’Església van determinar la necesitat d’instal·lar un parallamps al capdamunt del campanar romànic.