Segles XIX - XX

 ( Tot   el  que  aquí s'esposa  son  fragment  tret  del  llibre “L’església  des  Sant  Pere  d’Abrera,  Estudi  sobre  la  seva  evolució  històrica”  de  la  Historiadora Maria  Soler)
 A  finals  del  segle  XVIII  i  al  llarg  del  segle  XIX  els  criteris  de  l’estètica  vuitcentistes  va  anar  penetrant  en  el  si  de  la  societat  que  els  contemporaneïtzava. De  mica  en  mica  es  va  anar  consolidant  un  nou  horitzó  conceptual  regit  per  l’ordre  i  la  disciplina  que  rebutjava  el  llegat  medieval  i  s’emmirallava  en  el  món  clàssic  i  renaixentista. La  pedres  mal  escairades  i  la  plasticitat  arcaica  del  romànic  no  acabaven  d’encaixar  amb  els  gustos  d’aquesta  generació  d’individus  enamorats  de  la  racionalitat  i  la  perfecció  formal  de  les  construccions  de  l’època.D’aquí  que  ben  aviat  es  plantegés  la  necessitat  de  transformar  el  temple  de  Sant  Pere  per  tal  de  donar-li  una  nova  imatge  que  no  només  l’adeqües  a  les  noves  necessitats  sinó  també, i  sobretot, el  rescatés  d’una  rusticitat  considerada  antiestètica, endarrerida  i  poc  apropiada  per  a  la  celebració  del  culte.Per  tal  d’acabar  amb  els  problemes  de  goteres  causats  per  l’antic  teulat  romànic  i  dotar  l’església  d’un  espai  de  magatzem  addicional, a  finals  del  segle  XVII  o  principis  del  segle  XVIII  es  bastiren  unes  golfes  sobre  els  nivells  medievals  de  la  nau  i  la  capçalera.  D’aquesta  manera  el  parament  romànic  quedava  amagat  sota  una  gruixuda  capa  d’argamassa  que  no  es  retiraria  fins  força  temps  més  tard.El  segon  procés  de  reformes  destinat  a  aportar  el  grau de  verticalitat  que  manacva  a  la  construcció  romàmica  va  comportar  l’elevació  del  antic  campanar. Als  anys  setanta  del  segle  XIX  les  altes  instàncies  de  l’Església  van  determinar  la  necesitat  d’instal·lar  un  parallamps  al  capdamunt  del  campanar  romànic.

TORNAR